divendres, 28 de maig del 2010

Acte de suport a la Vegueria de l'Ebre


Discurs íntegre del director dels Serveis Territorials del departament de Política Territorial i Obres Públiques,i primer secretari del PSC de l'Ebre, Antoni Sabaté, en l'acte de reconeixement a la Vegueria de l'Ebre celebrat ahir

L’Ebre com a correntia de cultures i de vida a cadascun dels marges del seu riu. Cruïlla, ròtula, patrimoni cultural i etnogràfic, costumari, parla, economia, situació geoestratègica, ...

Els nostres il·lustres memorialistes Arbó al Sud i Bladé i Desumvila al Nord, prou que n’han deixat constància de la singularitat, peculiaritat i identitat de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre, dels seus 52 municipis i 2 EMDs.

I més enllà de l’evidència del territori humanitzat, memoritzat literàriament, els precedents contemporanis de la vertebració territorial.

Un d’important, per la conjuntura política d’aquell moment i pel caràcter unitari de les forces democràtiques: l’Assemblea de Catalunya, el 1975, on es reivindicava, a més de l’Eix de l’Ebre, la Vegueria de l’Ebre.

D’una altra, el CITE -Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre- impulsat pel Govern presidit pel President Tarradellas, a l’any 1979.

Significava el CITE un reconeixement al territori i la definició d’un escenari institucional per impulsà propostes de reequilibri territorial, des de la vocació d’institució territorial pròpia.

Després la llei de la creació de l’IDECE -Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre – el novembre de 1993 i la seva constitució el gener de 1994.

El 2001 la creació de les Delegacions.

I també l’any 85 l’aprovació del Pla Territorial General de Catalunya amb el reconeixement de les Terres de l’Ebre com un dels àmbits territorials funcionals del país.

Venim de lluny i hem consolidat la nostra vocació institucional territorial.

El projecte de llei de vegueries, impulsat pel Govern de la Generalitat presidit pel President Montilla, emparat pel concepte estatutari sobre l’organització territorial de Catalunya i esmentada la singularitat ebrenca en les seves disposicions transitòries, és una oportunitat històrica per a les Terres de l’Ebre que hem d’assolir des de la unitat, sense tacticismes partidaris i amb les complicitats polítiques exògenes necessàries.

Ens queda molt per fer, també a nivell intern. No hem de permetre més, que cap ciutadana i ciutadà ebrenc tingui la sensació, el capteniment de que això de les Terres de l’Ebre comença a l’Assut i fineix al Delta.

Aquest matí, un alcalde de la Ribera d’Ebre quan li he dit que em tocava intervenir en aquest acte, m’ha dit: “parla del nord de les Terres de l’Ebre”. Fixeu-vos que ha dit del Nord, però ha dit també de les Terres de l’Ebre. Aquesta matisació la crec del tot important. Per que el que cal és entendre que, més enllà dels aspectes històrics i identitaris, les Terres de l’Ebre són un espai territorial estratègic que va des de Riba-Roja fins a les Cases d’Alcanar, des de la Palma d’Ebre fins la Sénia, des d’Arnes i Caseres fins el Perelló i l’Ametlla de Mar.

L’impuls de les polítiques de cohesió territorial que s’estan duent a terme, reforçaran el sentiment de pertinença i optimitzaran la nostra vertebració.

La vegueria ens fa falta. Serà la institució territorial de les Terres de l’Ebre. Serà un reconeixement a la nostra personalitat, serà un símbol, serà, sobre tot una institució que ens farà augmentar en pes específic polític en el concert institucional del país.

Visca la vegueria de l’Ebre i visca Catalunya.

Tortosa, 27 de maig de 2010

Antoni Sabaté Ibarz

dimarts, 25 de maig del 2010

Intervenció íntegra del president Montilla a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat


En començar la meva intervenció, vull agrair la deferent celeritat del Senat en tramitar la meva sol·licitud de compareixença.

Entenc que aquesta bona disposició respon a una apreciació compartida sobre la importància i la urgència de l’assumpte que la motiva.

Un assumpte que afecta l’interès general de l’Estat de les Autonomies, més enllà del legítim interès i voluntat de les institucions de l’autogovern de Catalunya.

Perquè he vingut a parlar de Catalunya, sí. Però parlar de Catalunya, és parlar d’Espanya, de l’Espanya del futur. I em causa una certa sorpresa, que aquells que es posen la paraula “Espanya” a la boca amb massa freqüència i no sempre amb ànim integrador, no estiguin avui aquí, el dia que, precisament, parlarem de com va la construcció de l’Estat de les Autonomies, de l’Espanya plural, l’única possible i amb futur.

Comptant aquesta d’avui, és la cinquena vegada que un president de la Generalitat de Catalunya té ocasió de parlar al Senat, sempre en el marc d’aquesta Comissió.

A diferència de les quatre anteriors, aquesta compareixença respon a una iniciativa del Govern de Catalunya i, si no vaig equivocat, és la primera vegada que es reuneix la Comissió General de les Comunitats Autònomes a proposta d’un president autonòmic.

La meva intenció en esmentar aquests precedents, semblants als que poden presentar els altres presidents autonòmics, és cridar l’atenció sobre la paradoxa que es dóna entre l’escassa presència, al llarg de més de trenta anys, dels màxims representants de les autonomies al Senat, per una banda, i la seva definició constitucional com la cambra de representació territorial, per l’altra.

No és normal que la compareixença d’un president autonòmic al Senat sigui un fet excepcional. És una anomalia. I crec que aquesta anomalia és l’expressió d’un dèficit polític i institucional sobre el que voldria formular algunes consideracions.

L’Estat de les Autonomies és el resultat d’un procés dinàmic sorgit de la voluntat d’autogovern de les diferents comunitats i del pacte constitucional que així ho va preveure. Una voluntat formalitzada en els corresponents Estatuts i emmarcada en l’àmbit de la Constitució i el principi dispositiu del títol VIII.

Però cal reconèixer –i així s’ha fet reiteradament des de fa anys- que la consolidació de les Comunitats Autònomes no ha anat sempre acompanyada del desplegament de les institucions i dels procediments per articular adequadament l’Estat autonòmic. No cal sortir d’aquí: la reforma pendent del Senat per convertir-lo realment en el centre neuràlgic d’aquesta articulació, és l’exemple més rellevant d’aquesta mancança.

Ningú sembla defensar l’estructura i funcionament actual del Senat i moltes són les veus que en un moment o altre han reclamat la seva reforma. I aquesta és una situació que perjudica seriosament la correcta governació del país, en el que operen dues lògiques polítiques que tendeixen a divergir i fins i tot a ignorar-se.

D’una banda, tenim una lògica unitària monopolitzada per les institucions centrals de l’Estat, que sovint, no sempre però sovint, menystenen la voluntat de les autonomies i la seva condició d’Estat.

De l’altra, una lògica territorial protagonitzada per les autonomies, però que no està prou integrada en la dinàmica política general.

Són lògiques pròpies de tots els Estats compostos caracteritzats per la seva complexitat i el seu pluralisme. Tanmateix, els Estats compostos han institucionalitzat mecanismes i dinàmiques de govern compartit que, en el nostre cas, encara estan massa poc desenvolupades.

És a dir, ens manca la manera de definir entre tots l’interès general i de treballar conjuntament pel reconeixement i l’articulació dels legítims interessos de part.

És evident que això no és gens fàcil. El nostre Estat, d’orientació federal, és una construcció complexa que requereix d’un esforç addicional per aconseguir el seu funcionament òptim, capaç de conjugar pluralitat i integració.

Un esforç per canviar la cultura política i superar la vella inèrcia centralista. Amb dissenys institucionals sofisticats, que permetin des de la diversitat d’interessos treballar
conjuntament per l’interès de tots.

Lògiques territorials que han de ser contrastades a partir d’un debat obert i transparent, assolint acords i consensos equitatius i justos per totes les parts.

Desenvolupant lleialtats i confiances mútues, més enllà de dramatismes i visions contraposades. L’Estat de les Autonomies l’hem construït entre tots. I Catalunya, que n’ha estat un motor i un referent, vol seguir participant en aquest procés amb convicció i amb la resta de les Comunitats Autònomes.

Enfortint l’autonomia i l’autogovern, i impulsant els mecanismes necessaris de govern compartit per treballar pels interessos comuns i de tots.

Aquesta és la dinàmica evolutiva de l’Espanya plural. És l’única possible. Sense passos endavant, l’Estat autonòmic podria esdevenir disfuncional i perdre la seva potencialitat. L’orientació federal és, doncs, el camí més segur i més integrador per acollir i fer cooperativa la diversitat territorial, les voluntats d’autogovern i la descentralització administrativa.

I sense l’evidència d’aquesta evolució, més d’hora que tard, l’Estat de les Autonomies pot deixar de tenir interès per a una majoria dels ciutadans en algunes comunitats, que són, precisament, algunes d’elles, les que han marcat el camí i el ritme des de l’inici de la Transició.

Un exemple ben entenedor d’aquest dèficit d’integració, el tenim en el tractament de les llengües diverses que es parlen a Espanya.

Aún hoy, treinta años después de que la Constitución reconozca, en su artículo tercero, que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Aún hoy, digo, hay que esforzarse para hacer entender que este respeto y protección del catalán –en sus diversas variantes-, del gallego o del euskera, ha de ser asumido con plena normalidad, también por las instituciones centrales del Estado, y aceptado con naturalidad por la sociedad española en su conjunto. Se precisa facer un salto cualitativo para considerar que o respeto, a proteccion e o impulso das diversas linguas que se falan en Espanya é unha responsabilidade do estado que implica actitudes, xestos e accions positivas. Berriro diot: auzi hau ez dagokie hizkuntza propioa duten komunitateei bakarrik. Ideia hori gainditu eta denon ardura dela onartu beharko genuke. Ardura hori, gainera, denok aberasten gaituen eta denoi dagokigun kultur eta hizkuntz ondarea izateak dakarren harrotasunez onartu beharko genuke. (Traducció de l’euskera al català: “Cal superar, insisteixo, la idea que aquesta és una qüestió privativa de les comunitats amb una llengua pròpia, per acceptar que és una responsabilitat de tots, assumida amb l’orgull de comptar amb un patrimoni cultural i lingüístic que ens enriqueix i concerneix a tots”).

Les diverses institucions i poders de l’Estat no poden veure aquesta qüestió com una particularitat regional anecdòtica, sinó com un patrimoni cultural compartit. És més, l’han d’entendre i admetre, d’una vegada, com un dels elements indiscutibles de la genètica de l’Espanya diversa, de l’Espanya plural, que vam començar a construir, democràticament, amb l’elaboració i aprovació de la Constitució de 1978.

Per això quan sento opinions que s’oposen, per exemple, a que al Senat es parli en català, en gallec o bé en euskera, amb l’argument que es tracta d’un malbaratament de recursos, no puc més que entristir-me en comprovar com n’estem encara d’allunyats d’assumir la nostra pluralitat.

I enyorar, fins i tot, manifestacions com les que feia en el seu moment la presidenta del Senat i actual presidenta de la Comunitat de Madrid quan afirmava en les diverses llengües espanyoles que: “Espanya és una nació plural. La pluralitat és, precisament, un dels principals trets constitutius de la nostra realitat nacional, de la qual extraiem un intens enriquiment humà, cultural, social i econòmic per a tots els espanyols”.

Avui, la meva tristesa deriva en ofensa, quan constato que no és per incomprensió sinó per mala fe política que s’emeten opinions i judicis pejoratius sobre el català.
Perquè, senyories, les llengües no tenen preu. I qui li’n vol posar, ni les estima ni les respecta.
Ai d’aquells que vulguin posar preu a la nostra diversitat lingüística.
Ai d’aquells que pretenen convertir una llengua en estelles, perquè no calculen l’abast del foc que poden arribar a originar.

És actuant d’aquesta manera, amb aquest tarannà separador, que volen construir una Espanya integradora, una Espanya de tots? O més aviat pretenen tornar a l’Espanya uniformitzadora d’abans de la Constitució?

Si fos així s’estaria posant en dubte l’esperit constitucional i hauríem iniciat el camí cap a una regressió que hipotecaria greument el futur en comú. És més, ja he dit en altres ocasions, que el faria inviable.

Fetes aquestes consideracions destinades a emmarcar el sentit profund de la meva intervenció, passo tot seguit al nucli de la qüestió que ens reuneix avui en aquesta sessió de la Comissió General de les Comunitats Autònomes, i que no és altre que la delicada situació –per dir-ho suaument- que viu el Tribunal Constitucional i la seva repercussió en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Una situació que porta al Parlament i al Govern de Catalunya a demanar la urgent renovació dels magistrats del Tribunal amb el mandat caducat i, més enllà, a la reforma de la Llei Orgànica que regula el seu funcionament.

En gairebé quatre anys els magistrats del Tribunal Constitucional després de diversos intents no han aconseguit arribar a un acord per dictar sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut que és una Llei Orgànica, sí; però que és el primer cop, en la nostra història democràtica, que el Tribunal Constitucional ha de pronunciar-se sobre una llei referendada. La complexitat i la responsabilitat d’una Sentència com aquesta, són més que òbvies.

Un retard més que notable en tractar-se d’una norma fonamental per a l’organització i el funcionament de l’autogovern de Catalunya, i que és l’expressió actualitzada de l’acord per encaixar l’autogovern de Catalunya a Espanya, en el marc del pacte constitucional.

El realment greu no és aquest retard, sinó les vicissituds ben notòries que acompanyen i que han afectat i alterat la composició del Tribunal.

Un dels dotze magistrats va ser recusat a instància del Partit Popular, gràcies a una interpretació sobre els supòsits que permeten apartar un dels seus membres del coneixement d’una causa, que entrava en contradicció amb la jurisprudència anterior del mateix Tribunal.
A més, els quatre magistrats designats pel Senat van finalitzar el seu mandat el desembre de 2007 i en conseqüència actuen amb un mandat prorrogat, en no haver prosperat, fins ara, el procediment iniciat per a la seva renovació en aquesta Cambra, malgrat que les Comunitats Autònomes vam exercir en el seu moment el dret de proposar candidats.

I finalment, poc temps després, es va produir una nova vacant, per defunció d’un altre dels magistrats del Tribunal. Una vacant pendent de provisió des de fa dos anys per part del Congrés dels Diputats.
En definitiva, ens trobem amb una situació força anòmala que afecta a sis dels dotze magistrats del Tribunal. La meitat dels seus membres.

I, si vostès volen, encara podem anar més enllà.

Només ens cal parar atenció a l’espectacle poc edificant propiciat per les continuades filtracions als mitjans de comunicació sobre les deliberacions del Tribunal i les especulacions sobre les filiacions ideològiques i els suposats compromisos i pactes dels seus membres.

Fins al punt, tal com ha manifestat un dels pares de la Constitució, d’haver perdut l’aparença d’independència que seria exigible.

El resultat de tot plegat és un Tribunal que, malgrat estar legalment facultat per exercir la seva funció, veu erosionada la seva legitimitat moral fins a extrems poc acceptables.

No cal que els digui que la llarga demora en l’emissió de la sentència, i sobretot les interferències en el funcionament normal del Tribunal i les filtracions sobre les seves deliberacions i els seus propòsits, suposen un factor d’incertesa sobre el futur de l’Estatut i, en conseqüència, de l’autogovern de Catalunya.

Una incertesa que –es vulgui o no- es projecta també al conjunt de la política espanyola i les seves institucions. I també a la resta d’Estatuts inspirats o que adopten les mateixes formulacions que l’Estatut català.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser tramitat seguint el procediment establert constitucionalment, amb l’aprovació primer com a projecte de llei pel Parlament de Catalunya,
negociat després per una delegació parlamentària catalana amb les corresponents comissions constitucionals del Congrés dels Diputats i del Senat, aprovat per majoria absoluta per ambdues cambres de les Corts Generals i, finalment, referendat pel poble de Catalunya.

L’Estatut és una llei vigent des del 9 d’agost de 2006 i ha estat aplicat i desplegat des d’aleshores per les institucions de l’autogovern de Catalunya i per les institucions centrals de l’Estat, en compliment estricte de la seva obligació i amb ple convenciment de la seva constitucionalitat.
L’extens i intens desplegament de l’Estatut s’ha produït sense cap mena de conflicte, i sense que s’acomplissin les profecies apocalíptiques sobre les conseqüències nefastes de la seva aplicació per a la cohesió del país i la unitat d’Espanya. La millor prova n’és el fet que del gairebé mig centenar de lleis aprovades en desplegament de l’Estatut, tan sols un parell han estat qüestionades davant el Tribunal Constitucional.

I per si això no fos suficient per avalar l’Estatut de Catalunya, cal recordar que ha servit d’exemple i referència per a les reformes estatutàries que altres Comunitats Autònomes han decidit impulsar, de tal manera que ha estat el motor de l’evolució del conjunt de l’Estat de les Autonomies, en qüestions claus com l’adequació competencial a les noves realitats socials o com la reforma del conjunt del sistema de finançament.

Uns Estatuts, per cert, que paradoxalment no han estat objecte de cap recurs d’inconstitucionalitat.

Uns Estatuts, cap dels quals ha esquerdat Espanya per enlloc. Només a determinats nivells polítics o de forta influència en la política ha persistit aquesta obsessió a denunciar que allò que reforça a qualsevol altra comunitat és desintegrador quan prové de Catalunya.

En aquest context, resulta evident que la crida que feia el President Pujol en el debat de les autonomies, en aquesta Cambra, l’any 1997, no ha estat escoltada en absolut per aquests sectors polítics. Ell deia: “Una cosa sí que els demanaré -que no és econòmica, ni política, ni competencial-: és que col·laborin perquè, en el conjunt d'Espanya, les coses de Catalunya es mirin, i se’n parli, amb més objectivitat del que se sol fer. És obligació de tothom que tingui sentit d'Estat, és obligació de tothom que tingui responsabilitat i capacitat d'influència, de no utilitzar el tema català com a arma demagògica i ofensiva de partit contra altres partits i contra la mateixa Catalunya”.

Crec que per responsabilitat política i sentit d’Estat, cal fer prevaldre el valor, l’oportunitat i el contingut de l’Estatut i exigir al mateix temps el màxim capteniment institucional del Tribunal Constitucional en aquesta qüestió.

En conseqüència, no crec que hagi estat fins ara extemporani, ni en absolut desestabilitzador, exigir del Tribunal Constitucional la màxima serenitat a l’hora de procedir al debat, així com la màxima prudència en el moment de prendre qualsevol decisió sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Herrero de Miñón, una altre pare de la Constitució, ho expressava formidablement ja fa una anys, tot demanant que “si la Constitución de 1978 es una constitución abierta hay suficientes argumentos técnicos i políticos para afirmarlo, eso exige una actitud abierta por parte del intérprete”.

I en el cas que la fragilitat del Tribunal l’impedeixi garantir la serenitat, la prudència i l’equanimitat necessàries per prendre una de les decisions més difícils des de la seva creació, penso que és de sentit comú procedir a la seva renovació.

Perquè no ens podem permetre que una institució debilitada i qüestionada, provoqui una crisi que ni ens convé ni desitgem. Ni a Catalunya, ni a Espanya.

Perquè l’alteració del delicat mecanisme previst per a la renovació del Tribunal Constitucional suposa una gravíssima distorsió del funcionament d’una institució que hauria d’estar lliure de tota presumpció de politització.

I que això sigui així, cal dir-ho ben clar, no és responsabilitat del Tribunal ni dels seus magistrats. El bloqueig de la renovació dels magistrats del Tribunal respon a una intencionalitat per part del grup que va interposar el recurs contra l’Estatut de Catalunya -reconeguda explícitament en manifestacions públiques- de decantar una majoria favorable a les seves pretensions de retallar substancialment l’Estatut.

Es pretén guanyar al Tribunal Constitucional el que es va perdre democràticament. És evident que aquest partidisme descarat afecta, de ple, les institucions que tenen la facultat i l’obligació de procedir a la renovació del Tribunal Constitucional. Concretament, el Congrés dels Diputats i especialment el Senat, que poden veure disminuïts el seu prestigi i la seva credibilitat, si no són capaços de trobar una solució responsable a aquest carreró sense sortida.

A la vista d’aquesta situació que lesiona l’autogovern de Catalunya, posa en risc la relació política i institucional de Catalunya amb Espanya, posa en qüestió el propi Estat de les Autonomies, degrada la institució del Tribunal Constitucional i deteriora el prestigi de les Corts Generals, el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució en la que, a partir de la convicció sobre la plena constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de 2006, s’insta a procedir a la renovació dels magistrats del Tribunal amb el mandat caducat; es proposa emprendre accions per aconseguir que el Tribunal es declari incompetent per dictar sentència sobre l’Estatut; i, finalment, es demana impulsar una proposta de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.
D’acord amb aquesta resolució, que expressa la unitat de les forces catalanistes al Parlament de Catalunya, és que demano a aquest Senat que reactivi, amb caràcter d’urgència, el procediment de designació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional que correspon a aquesta Cambra i que està en suspens, malgrat que les Comunitats Autònomes hagin presentat les seves propostes tal com preveu l’article 16 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.

Com he dit reiteradament no estem demanant que es canviïn les regles del joc pel que fa a la renovació del Tribunal Constitucional. El que volem és molt senzill: volem que es compleixin.
Catalunya no vol lleis a mida; vol –senzillament- que es compleixin les lleis.

No neguem la funció del Tribunal Constitucional, aspirem a què l’exerceixi amb normalitat, amb serenitat i sense cap ombra de sospita sobre la seva parcialitat.

Perquè, com ens recordava també un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, fent referència a la mateixa doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans, “la justícia no tan sols ha de ser independent, sinó que, a més i sobretot, ha de semblar-ho”.

Però a més de tot això, el que és una evidència és que aquest Tribunal Constitucional ha fracassat reiteradament en l’objectiu que s’havia proposat i que podríem dir que està perdut en un laberint. I seria inadmissible que per la inoperància de les instàncies polítiques, el Tribunal acabés arrossegant al mateix laberint al conjunt del país.

Cal ajudar el Tribunal Constitucional a sortir del laberint. I resituar el rol democràtic de cadascú,
d’acord amb les funcions que té encomanades. I cal evitar que, en aquesta situació de debilitat, de pèrdua de legitimitat moral, emeti una sentència sobre un recurs que, tal com jo crec, no s’havia d’haver presentat mai.

I anant més enllà, s’ha plantejat ja la necessitat d’abordar la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. De fet, al Congrés dels diputats es va discutir tot just fa uns dies una proposta d’un dels grups de la Cambra. No és aquest el moment d’abordar aquesta qüestió, però no vull deixar de subratllar que la mateixa existència de totes aquestes propostes, procedents de forces polítiques ben diverses, no és altra cosa que un símptoma evident del problema que subratllava abans.

I és que la situació actual del Tribunal Constitucional afecta el nucli del nostre Estat autonòmic. Ho afirmo des d’una actitud de profunda lleialtat institucional i amb la convicció que és possible, evidentment, treballar per consolidar el pacte constitucional originari.
Perquè el que està en joc, senyories, no és tan sols el prestigi de les institucions. Està en risc el sentit i l’abast del propi pacte constitucional.

Ho està si en nom de la Constitució es pretén subvertir el seu esperit. Si el que va semblar possible el 1978, avui ja no és admès. Si el pacte renovat amb l’Estatut de l‘any 2006 per encaixar l’autogovern de Catalunya a Espanya queda invalidat. Si, a més, una decisió d’aquesta importància és adoptada per un òrgan jurisdiccional deslegitimat moralment, no legalment, i profundament dividit.

I si això passa, el que està en joc –aleshores- és que la desafecció, com ja he advertit amb anterioritat, esdevingui frustració profunda, i pugui donar arguments a aquells que volen la ruptura o el desinterès mutu. Així de simple i així de greu.

Per això penso que és avui més oportú que mai, recordar la cita dels coneguts versos de Salvador Espriu de La pell de brau, que en Joan Reventós feia en aquesta mateixa sala en un debat com el d’avui, fa 16 anys: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills per a poder viure eternament en ordre la pau, el treball, la difícil i merescuda llibertat”.

Aquella esperança que cantava Espriu i que va caracteritzar l'esperit de la Transició, de la que en Joan Reventós en va ser un protagonista, avui hi ha gent a Catalunya que considera que no s'ha vist corresposta per l'evolució de la política i de la societat espanyoles.

En aquest llarg i interminable procés m’he imposat com a norma de conducta mantenir la serenitat al màxim, evitar reaccions extemporànies a hipòtesis no contrastades, privilegiar el capteniment institucional als reflexos partidistes.

Com a president de la Generalitat de Catalunya assumeixo el deure de defensar l’autogovern de Catalunya en el marc fixat per la Constitució de 1978 i l’Estatut de 2006. No tinc la més mínima intenció, mentre actuï com a President i en nom de tots els ciutadans de Catalunya, d’anar ni un mil·límetre més enllà de la Constitució, ni de permetre quedar-nos un mil·límetre més ençà de l’Estatut.

En compliment d’aquest deure procuro que aquesta defensa tingui un esperit positiu i afirmatiu.
Per això, treballo intensament per aconseguir i mantenir l’acord de totes les forces polítiques catalanes compromeses amb l’autogovern.

Com també vetllo per interpretar i canalitzar el sentiment profund de la societat catalana que demana ser tractada amb respecte i dignitat.

I no sento cap contradicció en assumir aquest deure amb una actitud convençuda de lleialtat institucional: Lleialtat a un Estat de les Autonomies, del que ostento la màxima representació a Catalunya. Lleialtat a una Constitució que ha fet possible l’autogovern de Catalunya. Lleialtat a una idea plural i integradora d’Espanya. Lleialtat a un pacte polític sobre el que es fonamenta el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Seria dramàtic que aquesta lleialtat no fos corresposta. I encara, molt pitjor, que les aspiracions i el sentiments de la ciutadania de Catalunya no fossin respectats.

Respecte: aquesta és la qüestió clau. Els meus antecessors – els presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall- es van veure en la necessitat d’exigir-lo en les seves intervencions en aquesta Cambra.

Respecte per la singularitat política, cultural i lingüística de Catalunya. Respecte per la voluntat d’autogovern. Respecte pel pacte de convivència lliurement acordat.

Avui, un altre president de la Generalitat ha de tornar a demanar aquest respecte en nom de les institucions i de la societat catalanes. No puc imaginar-me altra cosa que una resposta positiva a aquesta demanda que avui els formulo, independentment del grau d’acord sobre les propostes concretes que es puguin plantejar.

Estic convençut, des del respecte mutu, que serà possible l’entesa. Però sense ella estem condemnats a una crisi de la moral col·lectiva que estic convençut que no es produirà.

Moltes gràcies

divendres, 21 de maig del 2010

Ara toca la Vegueria

Ara fa uns anys ens vam acostumar a sentir al President Pujol dir “això no toca”. Aquesta frase resumeix bé el que va ser la política de CiU durant molts i molts anys. Potser per això a les Terres de l’Ebre no tocava fer carreteres, no tocava fer escoles, no tocava fer centres de salut i consultoris mèdics, no tocava, no tocava, no tocava .... i així van anar passant els anys. A nivell general, molts temes importants es van anar deixant: planificació energètica, llei electoral, planificació i ordenació territorial, finançament ..

Primer el govern del President Maragall i ara el govern del President Montilla han hagut d’empendre reformes d’envergadura per construir un país de present i futur. Han estat governs valents que afronten els problemes i busquen solucions, sense amagar el cap sota l’ala. Un clar exemple el tenim amb la Llei de Vegueries. Durant anys en vam sentir parlar de tant en tant, però no es va fer cap pas en ferm.

El govern del President Montilla va entendre des del primer moment que l’organització territorial és una necessitat del país i que, amb totes les dificultats que hi puguessin haver, la llei havia de tirar endavant. I així ha estat, tot i els pals a les rodes dels grups de l’oposició. CiU va presentar una esmena a la totalitat per tal que no prosperés la llei al Parlament i, ara, porta la llei al consell de garanties estatutàries. Una maniobra més per fer frenar l’aspiració de les Terres de l’Ebre a ser Vegueria.

La Llei de Vegueries persegueix dos objectius bàsics: apropar els serveis públics als ciutadans i millorar la cooperació local. Es tracta d’una llei que simplifica l’estructura administrativa i l’apropa als ciutadans. Això vol dir, al mateix temps, proximitat en la presa de decisions. Els serveis s’organitzaran de manera adequada i propera a l’estructura social del territori, adaptant-los a les necessitats de la gent. En cap cas es crearan institucions superposades a les ja existents, com alguns ens volen fer creure. És una llei que fa més racional l’organització territorial de la Generalitat, perquè cada territori té unes peculiaritats que han de ser tractades específicament i el nostre n’és un exemple. La pluralitat del nostre país és una riquesa, un patrimoni, que mereix ser gestionada de forma plural.

I és una llei que desplega l’Estatut d’Autonomia, que recull l’organització territorial en els seus articles 91 i 92. Per cert, la Llei 5/1987, del règim provisional de les competències de les diputacions ja establia un mandat al Parlament per aprovar la desconcentració i descentralització dels serveis de la Generalitat en un mínim de cinc regions, mandat que es va incomplir sistemàticament. Lamentablement, ara de nou, volen imposar l’“això no toca”.

Núria Ventura
Alcaldessa d’Ulldecona i Diputada pel PSC al Parlament

dijous, 20 de maig del 2010

Iceta: "Avui estem davant de l'inici d'un possible `cas Convergència`"


El portaveu socialista afirma que “Artur Mas ha de deixar clar que CDC no ha utilitzat el Palau de la Música per encobrir donatius d’empreses adjudicatàries d’obra pública”


El viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta, considera que, davant les informacions que apunten a la vinculació entre el cas Palau de la Música i Convergència Democràtica de Catalunya, “Artur Mas ha de comparèixer avui mateix davant dels mitjans de comunicació, mirant als ulls dels ciutadans, per afirmar de forma solemne i inequívoca, que els diners que la fundació de Convergència va rebre del Palau de la Música Catalana no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia 9 del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de Catalunya els anys 2001 i 2003”. “Artur Mas ha de deixar clar que CDC no ha utilitzat el Palau de la Música per encobrir donatius d’empreses adjudicatàries d’obra pública”, ha afegit.

En roda de premsa al Parlament, Iceta s’ha referit a les “gravíssimes imputacions” que afecten al partit que dirigeix Mas “i al govern del que formava part, com a conseller d’Economia primer i com a Conseller en cap després”. Segons el viceprimer secretari del PSC, “avui hem conegut uns fets que, de confirmar-se, serien l’escàndol de corrupció política més important dels darrers 30 anys a Catalunya; avui estem davant de l’inici d’un possible ‘cas Convergència’”.

“Sabíem que diners del Palau de la Música havien anat a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Sabíem que diners del Palau de la Música Catalana havien anat a parar a Angel Colom per pagar antics deutes del Partit per la Independència, en el procés de la seva incorporació a Convergència Democràtica, partit en el que ocupa avui un important càrrec de responsabilitat”, ha dit el portaveu socialista, per qui “aquests fets ja constituïen un escàndol gravíssim, un escàndol que no havia merescut cap explicació, petició de disculpes o assumpció de responsabilitats per part d’Artur Mas”.

“Renovem la nostra confiança en el sistema judicial i el nostre absolut respecte per la presumpció d’innocència, però avui el que resulta incomprensible és el silenci d’Artur Mas”, ha conclòs.

dimecres, 19 de maig del 2010

Línia de finançament per a la modernització del Comerç Interior


El ministeri d'Indústria convocarà una línia de finançament per a la modernització del Comerç Interior dotat amb 30 milions d'euros



És una de les mesures per ajudar al petit comerç que el ministre Miguel Sebastián ha apuntat després d'una pregunta de la diputada Lluïsa Lizárraga en el Congrés

“Més competència, més transparència i més competitivitat”, aquests són els tres pilars fonamentals de la política del Govern per garantir i reforçar el futur del petit comerç. Així ho ha expressat avui el ministre d'Indústria Miguel Sebastián en resposta a una pregunta de la diputada socialista Lluïsa Lizárraga en el Congrés sobre quines mesures està duent a terme el govern per ajudar al petit comerç. En la seva intervenció, Lizárraga ha recordat que el comerç ocupa el 16% de la població activa, amb més de 2 milions d'assalariats, i que, a més, és un sector que representa el 25% del total d'empreses de l'economia espanyola. “Aquestes dades posen de manifest la importància que té i ha de tenir el comerç i, molt especialment el petit comerç, en el disseny i definició de les polítiques que cal implementar per generar feina i establir un model de creixement competitiu i sostenible”.

El ministre ha explicat que entre els objectius hi ha atorgar més competència a través de la recentment reformada Llei d'Ordenació del Comerç Minorista, propiciant una major liberalització del sector, dotant-lo de més seguretat jurídica i contribuint a una important reducció de càrreguesa administratives. Pel que fa a la necessitat de transparència, el ministre ha explicat que s'ha posat en marxa l'Observació de Preus del Comerç Minorista (http://www.observatorioprecios.es/), i finalment, sobretot, Sebastián ha incidi,t en dotar el petit comerç de major competitivitat. En aquest sentit, ha explicat que gràcies a l'aprovació del Pla de Millora de la Productivitat i Competitivitat, en col·laboració amb les Comunitats Autònomes, l'any passat es van cofinançar 664 projectes comercials, amb un import total d'ajudes directes de 23 milions d'euros i una inversió induïda de 68,5 milions d'euros. A tot això, segons el ministre, cal afegir que “hem acordat realitzar, per a l'any 2010, la convocatòria d'una línia de finançament amb càrrec al Fons Financer de l'Estat per a la Modernització del Comerç Interior dotada amb prop de 30 milions d'euros. Mitjançant aquesta línia prestarem suport financer a actuacions orientades a la modernització i la millora de l'eficàcia i eficiència del comerç interior, mitjançant prèstecs a un tipus d'interès màxim de l'1,5%”.





dilluns, 17 de maig del 2010

"CiU porta la llei de vegueries al Consell de Garanties Estatutàries com el PP ha dut l'Estatut al Tribunal Constitcional"


El consell de federació del PSC de l'Ebre aprova dues resolucions en defensa de l'Estatut i el Projecte de Llei de Vegueries

El PSC de l'Ebre ha denunciat aquest matí la decisió de CiU de dur al Consell de Garanties Estatutàries el Projecte de Llei de Vegueries, un fet que considera similar al que ha fet el PP portant l'Estatut al Tribunal Constitucional. Tant el primer secretari del PSC, Antoni Sabaté, com el president del partit a l'Ebre, Joan Sabaté, consideren aquesta decisió força greu, ja que denota una actitud força antidemocràtica de la dreta catalana i espanyola el fet de portar als tribunals, “per veure si ho poden aturar”, allò que no han pogut guanyar al Parlament, on està dipositada la sobirania popular. “Amb aquesta decisió no ajuden a desenvolupar l'Estatut i donar resposta així al reconeixement de la vegueria de l'Ebre”.

D'aquesta manera, el consell de federació del PSC de l'Ebre de dissabte passat va aprovar dues resolucions. La primera d'aquestes, de suport al Projecte de Llei de Vegueries en què s'expressa el ple suport a la iniciatava del Govern de la Generalitat, amb el President Montilla al capdadvant, perquè consideren que aquesta llei “no només donarà resposta a una reivindicació històrica, sinó que serà una possibilitat extraordinària d'apropar l'administració als ciutadans i fer-la més eficaç en la resolució dels problemes del territori, per la seva millor adaptació a la realitat física i humana del nostre país”. En aquest sentit, han recordat que el PSC vol la vegueria de l'Ebre i que treballaran per tal que aquesta voluntat rebi el reconeixement del Parlament de Catalunya i es converteixi en llei.

En la mateixa línia, el consell també va aprovar per unanimitat una resolució de suport al president de la Generalitat en defensa de l'Estatut i l'autogovern de Catalunya. En la resolució, els socialistes donen suport a les tres iniciatives impulsades per Montilla: sol·licitar que es reactivi el procediment per renovar els magistrats del Tribunal Constitucional que porten més de dos anys amb el mandat caducat; presentar una proposició de Llei al Senat per modificar la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per introduir dos aspectes, per un costat, que no es puguin recórrer els estatuts d'autonomia que hagin estat aprovats en referèndum i, d'una altra banda, que els magistrats que transcorreguts sis mesos de la finalització del seu mandat que no hagin pogut ser substittuïts, perdin la condició de membres de l'alt tribunal, i finalment sol·licitar comparèixer en la Comissió General de les Comunitats Autònomes, per explicar el motiu d'aquestes iniciatives. En la resolució, els socialistes insten a la societat civil ebrenca i als ajuntaments a manifestar el seu suport a aquestes iniciatives en defensa de l'Estatut.

Mesures contra la crisi

Més enllà de l'aprovació d'aquestes dues resolucions, en el consell de federació es va tractar sobretot sobre les mesures anunciades pel govern de l'Estat per reduir el dèficit públic. Des del PSC es va donar suport al govern de l'Estat i al govern de la Generalitat en les mesures que impulsin, tot recordant que les mesures, que s'aniran concretant properament, afectaran de forma progressiva, o sigui que incidiran sobretot en els sous més alts. En aquest sentit, han explicat que el govern reduirà els sous dels parlamentaris i dels alts càrrecs en un 15%, ja que el govern té clar que l'esforç ha de començar per aquells que tenen les màximes responsabilitats en la direcció del país en aquest moment de crisi. Els socialistes també han lamentat que l'oposició tingui en aquests moments un posicionament molt més lligat a la seva tàctica electoral que no pas als interessos del país.

divendres, 7 de maig del 2010

Primer de Maig

Dissabte passat vàrem celebrar, un any més, la festa de l'1 de maig. És una festa amb un alt sentit simbòlic. Aquest dia, la lluita i les reivindicacions de la classe treballadora troben un altaveu especial a tots els municipis i, sobretot, a tots els mitjans de comunicació. Enguany, com l’any passat, aquesta festa ha tingut una malaurada protagonista, la crisi. Aquesta crisi provocada per les pràctiques més liberals i per les ànsies d’enriquiment d’una classe que no és precisament la treballadora, que està castigant, sobretot, als treballadors.

És fàcil, en aquestes circumstàncies, carregar sobre aquells que ens governen. Vull, sobre aquest tema, fer una reflexió. Tot i la duresa de la crisi i la pressió dels poders fàctics econòmics, el govern ha ampliat les cobertures socials per aquells que es troben en situació més precària. Estarem d’acord en que moltes famílies necessiten més del que els arriba per poder fer front a les seves necessitats, però donada la situació s’han de valorar les ampliacions de les prestacions d’atur i d’ajuts que poc o molt ajuden a tirar endavant a molts dels que malauradament es troben sense feina.

El govern de Zapatero està mantenint el compromís de, no només no retallar els ajuts socials, sinó que els ha ampliat. És el que correspon a un govern progressista, d’esquerres. Com Wifredo Miró, destacat dirigent sindical, va dir, justament el dia 1 de maig, intentem imaginar-nos el desastre que per als treballadors hagués suposat passar aquesta crisi amb un govern de dretes que, quan no hi havia la situació actual, es va atrevir, sense cap mirament, a retallar tot el que va poder, dels drets dels treballadors. És el que fa la dreta!

I parlant de l’actitud de la dreta de cara als treballadors, tenim un bon exemple a la ciutat de Tortosa. Al parc de la Fira hi ha un monument, senzill però molt simbòlic, a Rafael Vidiella, l'únic conseller de la Generalitat que ha tingut la ciutat de Tortosa, polític i sindicalista destacat per la seua lluita per la democràcia i la classe obrera. Tots els anys es fa una ofrena i un petit acte al voltant d’aquest monument, no només a la seva persona, sinó a tot allò que representa. Amb tot això, ens trobem que el govern actual de la ciutat, no respecta ni l’acte en si, ni el monument. Aquest espai ha estat envaït per les atraccions firals, descuidat i menyspreat, com a descuit i menyspreu a la classe treballadora.

Al senyor Bel ni li importa ni li interessa aquest assumpte. Algú pot pensar que és només un gest, però després dels gestos venen les accions. I la dreta, vestida amb la careta del nacionalisme català o espanyol, quan té el poder, no té complexos en mostrar-nos la seva veritable cara.

Dolors López Ortega
Diputada pel PSC al Parlament

dijous, 6 de maig del 2010

El President Montilla activa la societat civil i els ajuntaments per defensar l'Estatut davant del Tribunal Constitucional


El president de la Generalitat envia dues cartes a les 201 entitats que representen a la societat civil catalana i als ajuntaments perquè facin seva la resolució del Parlament i donin força a la "veu de Catalunya" en defensa de l'Estatut davant una sentència del Tribunal Constitucional


El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, ha enviat avui dues cartes dirigides a 201 entitats socials i a les federacions municipalistes catalanes amb el missatge de donar difusió a la resolució del Parlament aprovada en el ple del 28 d’abril, en la qual es demanava la renovació del TC, la modificació de la llei que regula l’alt Tribunal i que aquest es declari incompetent per dictar una sentència de l’Estatut de Catalunya, que va ser referendat per tot el poble català.

A continuació us presentem el text íntegre de la carta:

Benvolgut senyor,
Benvolguda senyora,


Dijous passat, el Parlament de Catalunya va aprovar amb el suport de més del 85% dels diputats i diputades de la Cambra una Resolució conjunta en defensa de l’Estatut de Catalunya i en relació amb el Tribunal Constitucional que ha de jutjar els recursos presentats contra la nostra Llei de lleis.

La Resolució expressa de manera clara quins són els sentiments i l’opinió majoritaris a Catalunya, respecte de la situació anòmala en què es troba el TC i que afecta la meitat dels seus membres, amb quatre magistrats que van acabar el seu mandat fa prop de dos anys i mig, amb un altre membre recusat de manera més que reprovable i una baixa per defunció d’un altre magistrat, que no ha estat coberta. És lògic, per tant, que hi hagi dubtes seriosos sobre si ha de ser un Tribunal Constitucional en aquestes condicions qui jutgi el nostre Estatut.

Crec que després de més de tres anys i mig i de cinc intents fallits, el Tribunal Constitucional hauria de reconèixer la seva incapacitat o la impossibilitat de dictar una sentència, i que haurien de ser els seus mateixos membres els qui s’abstinguessin i reclamessin la renovació de la institució.

Quan a primers de gener em vaig dirigir a vostè per agrair-li el suport que la seva institució havia expressat cap a l’editorial “Per la Dignitat de Catalunya” publicat simultàniament per dotze diaris del nostre país, li vaig expressar la meva confiança que quan calgués donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, podria comptar de nou amb el seu suport.
Crec que ara torna a ser el moment de dir públicament que allò que ha aprovat el Parlament de Catalunya, també és compartit per la societat catalana. L’expressió d’aquest sentiment compartit, donarà més força a la veu de Catalunya davant les institucions de l’Estat espanyol i dels dos principals partits, que són els que tenen a les seves mans la possibilitat d’impulsar d’una vegada la renovació del Tribunal Constitucional. Per aquesta raó li demano que la institució que vostè representa utilitzi els canals al seu abast per expressar públicament el seu suport a la Resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el dia 29 d’abril.

Li reitero el meu agraïment pel seu suport i li prego que rebi el testimoni del meu afecte i consideració.

José Montilla

dimarts, 4 de maig del 2010

La Llei de Vegueries

El Parlament de Catalunya està debatent el Projecte de Llei de Vegueries, iniciativa del Govern de la Generalitat, que dóna resposta a una antiga i nostrada reivindicació per tenir unes divisions territorials de Catalunya que s’adaptin millor a la realitat del territori, que no ho fa la divisió provincial vigent. Aquesta reivindicació té un especial arrelament a les Terres de l’Ebre, pel que té de demanda de reconeixement administratiu de la pròpia especificitat i identitat territorial.

Aquest projecte de llei, que permet la vegueria de l'Ebre i reconeix la capitalitat de Tortosa, ha estat rebutjat per CiU, que continua instant allí on pot a la retirada del projecte de llei, perquè es tracta d'una proposta força allunyada del que és el seu model territorial, el que varen mantenir i desenvolupar al llarg del vint-i-tres anys en que varen governar amb majories còmodes.

Un dels arguments dels que s’oposen a la iniciativa parlamentària és el dels hipotètics problemes que hi poden posar a Madrid i, en concret, el govern central. Amb tot, res més lluny de la realitat. El govern central ha de ser i és respectuós amb les competències del Parlament de Catalunya. Aquest dimarts passat vaig preguntat al vicepresident Chaves, en la sessió de control del Senat, sobre l'aplicació de la llei. Aquest, després de reiterar el respecte a les competències del Parlament, va dir que el govern no es pronunciarà fins que ho faci Catalunya, mitjançant el seu Parlament, amb l’aprovació de la llei, ja que en cas contrari es podria considerar una greu intromissió en les competències que l’Estatut atorga a la Generalitat i, en concret, encomana al Parlament. Chaves va recordar la plena constitucionalitat de l’Estatut que estableix la divisió de Catalunya en municipis i vegueries. A més, va assenyalar que la constitució en el seu article 141.2 preveu l’existència d’altres entitats distintes de les diputacions, com ara els cabildos insulars canaris, als que jo havia fet referència en la meva exposició de la pregunta, evidenciant, per tant, que no hi hauria d’haver problema en que una província com la de Tarragona, encabís dos consells de vegueria, el del Camp de Tarragona i el de les Terres de l’Ebre.

Joan Sabaté i Borràs
President del PSC de l'Ebre i senador

dilluns, 3 de maig del 2010

Ofrena Floral a Rafael Vidiella






Durant l'acte es va denunciar la manca de respecte i la poca sensibilitat del govern tortosí per no respectar l'espai on hi ha el monument al polític i dirigent sindical

La UGT de les Terres de l'Ebre, ICV de les Terres de l'Ebre i el PSC de les Terres de l'Ebre van participar dissabte passat en l'ofrena floral al monument a Rafael Vidiella amb motiu de la celebració del Dia del Treball. Rafael Vidiella (Tortosa, 1890-Barcelona, 1982) va ser conseller de la Generalitat durant la Segona República. Va ser el màxim dirigent de la federació catalana del PSOE i de la UGT. Va ser un dels fundadors del PSUC, i va tenir un paper molt destacat en el moviment sindical en la defensa dels interessos dels treballadors, essent afiliat també a la CNT.

En els parlaments, es va apel·lar als valors que van acompanyar l'ideari d'aquest polític i destacat sindicalista i també es va fer una crida a dimensionar aquest acte simbòlic en defensa dels treballadors i treballadores. Durant l'acte, a més, es va aprofitar per denunciar enèrgicament la manca de respecte i la poca sensibilitat que ha demostrat el govern de dretes de Tortosa vers aquesta figura clau en la defensa dels drets dels treballadors per no haver respectat l'espai on està situat el monument. I és que el govern de Ferran Bel, en una clara demostració de manca de respecte a la memòria històrica d'aquells que van lluitar per la llibertat i la democràcia, va decidir situar a tocar mateix del monument part del muntatge i els vehicles d'algunes de les atraccions que van participar en l'edició d'enguany d'Expo Ebre.