dimecres, 20 d’agost de 2014

Com són les coses...

Reflexió d'Antoni Espanya, portaveu socialista a l'Ajuntament d'Amposta, en el seu bloc personal sobre l'actualitat política
Des dels 17 anys m’ha interessat la política. Tenia clar, però, que abans de donar el pas de comprometre’m públicament havia de realitzar-me professionalment, saber com funcionaven les coses a nivell social i econòmic, per donar resposta amb més coneixement de causa si mai arribava a accedir a un càrrec públic. Al cap de 20 anys, després d’haver passat per la universitat i treballar 16 anys a l’Administració, va arribar el detonant que havia estat esperant, en forma de Pla Hidrològic Nacional, una agressió ambiental sense precedents al territori que un biòleg militant com jo no podia deixar passar. L’altre motiu per implicar-me fou el caciquisme pujolista-convergent asfixiant que imperava a tot arreu, especialment a l’Ebre. Ara pot ser sonarà a batalleta de la mili, però fins el 2003, any del primer govern catalanista i d’esquerres, la discrepància pública per part d’un treballador de l’administració o de qualsevol persona amb lligams amb ella era motiu de represàlia sistemàtica. Podria explicar molts casos d’un nivell de miserabilitat incomprensible amb el context actual ...
Ara que s’ha començat a destapar la trama corrupta en la que durant anys ha estat implicada la família Pujol i molts alts càrrecs dels Governs de l’època, i que la majoria de treballadors públics intuíem, tinc un sentiment contraposat. Per una banda, em sento gratificat per haver estat des del començament en el bàndol que tocava, rehabilitat per haver patit en primera persona les represàlies al més pur estil fascista dels capitostos pujolistes del moment, però trist i indignat, a la vegada, per haver denunciat els abusos d’aquesta màfia enviant a Fiscalia de Madrid, Barcelona, Tarragona i Tortosa, dossiers amb dades d’activitats pressumptament delictives que passaven davant els meus ulls, durant els darrers 12 anys, i que malauradament mai van implicar l’obertura de cap diligència.
L’altra cara de la moneda, irònicament, és la incomprensió dels joves que posen tots els polítics dels partits tradicionals en el mateix sac, fins i tot els de nivell més baix com el de regidor d’un ajuntament o la de la gent una mica més gran, molta de la qual havia dimitit de les seues obligacions polítiques per l’orgia econòmica en la que vivíem fins el 2008 i que ara són paladins de la justícia social a l’estil PODEMOS - als bars, al carrer, a les xarxes socials - perquè no s’expliquen com han arribat al nivell de precarietat en el que es troben.
Per això, tots aquells que vam entrar en política als 90, després de la primera generació política catalana que van dirigir la restauració de la Generalitat, en plataformes ciutadanes, moviments socials, afins a partits d’esquerres, il·lusionats per transformar l’asfixiant Catalunya de Pujol en un país normal i que vam tenir la sort de jugar algun paper en els denostats tripartits entre el 2004 i el 2011 - per cert, Maragall i Montilla mai no es va posar un euro a la butxaca – ens sentim desorientats, frustrats, incompresos, maltractats ..., com segurament tanta gent en el passat, en la que els esdeveniments s’han solapat d’una manera que han engolit els protagonistes, passant finalment sense pena ni glòria en la pàgina de la història. Així és la vida i la política ...
El més irònic de tot plegat, per mi, és pensar que finalment la recent embranzida sobiranista del país, que inusitadament va impulsar el president Mas, trencant amb la tradicional equidistància de CiU, no era més que una fugida cap endavant en clau personal del clan Pujol per evitar passar comptes amb la Justícia espanyola. Com són les coses ... Tot i això, no perdo l’esperança, perquè biòleg com sóc, penso que sempre hi haurà gent - condemnada per la genètica, la tradició familiar o per convicció pròpia - que s’implicarà contra la injustícia, la desigualtat i els abusos dels poderosos, que és l'única lluita que a mi m’ha important sempre.