Article de Francesc Miró, portaveu dels Socialistes d'Amposta
Hi ha un moment clau per mesurar la vida política de l’administració municipal i aquest és sense cap mena de dubte quan parlem de les ordenances fiscals. En llenguatge planer, perquè ens entenguem: els impostos, les taxes i preus públics. Aquí és quan el ciutadà es preocupa més, ja que viu mes de prop que mai en què li afectaran les decisions que es prenguin, quina serà la quantitat econòmica amb què s’haurà de rascar la butxaca. Pagarà més o menys que l’any anterior? Ho podrà assumir?
Cal ser molt clars i explicar bé tots els conceptes perquè no val a fer trampes al solitari. Aquest cap de setmana passat un dels meus veïns em va preguntar si realment l’any vinent pagarà més o menys que enguany? Doncs bé, amb la derogació del decret del govern del PP, que augmentava l’IBI en un 6%, a què s’acull el nostre ajuntament, s’alleugera la càrrega impositiva de la nostra ciutat als immobles més nous, és a dir, els que estan per sobre dels 42.000€ de valor cadastral. Hi cal afegir, però, que aquí se’n beneficiaran els bancs i les caixes que són els que tenen els pisos més nous. És aleshores quan el meu veí agafa la calculadora i comprova que li tocarà pagar el mateix. I és que al veí del meu costat tampoc no li afectarà la rebaixa, vaja, ni a ningú de l’escala ni a ningú del bloc. I és quan ho simplifica i arriba a la següent conclusió: gairebé cap pis construït amb anterioritat a l’any 2004 veurà rebaixada la contribució.
I li explico que quan el senyor Adam Tomàs diu que la disminució afectarà a dos terceres parts dels pisos i cases d’Amposta, sota aquest titular s’amaga la crua realitat d’aquells als quals no els hi tocarà, majoritàriament gent gran, gent que no ha canviat d’habitatge recentment, gent amb menys possibilitats.
Per què no els tocarà la rebaixa aprovada pel govern d’Amposta? Perquè no s’ha tingut en consideració la proposta de rebaixar l’IBI urbà a tothom en un 10%. Una disminució que és assumible si des de l’ajuntament s’exerceix una política d’austeritat dintre de l’administració pública. Així de clar i ras.
No s’ha volgut dialogar, emparant-se amb la legitimitat d’una majoria absoluta. És ben cert que la tenen, però tampoc no cal tant com per aplicar el rodet a la primera, bé a la primera no donat que ja en van unes quantes. La democràcia també té la seva legitimitat basada amb pactes i acords encara que aritmèticament no faci falta. I em pregunto si no és millor aprovar les ordenances (impostos, taxes i preus públics) amb el màxim consens possible. No és millor agafar la mà dels que l’oferim? No és millor que tots els ciutadans puguin notar una rebaixa de la pressió fiscal i no uns quants com si d’una loteria es tractés?
Tot indica que al nostre ajuntament aquesta cultura del pacte i diàleg, que nosaltres oferim i reclamem, encara no ha arribat. Donarem més temps, si cal, perquè també és cert que venim d’on venim, però les decisions que pren el nou govern no deixen entreveure nous aires, per molt que les formes, pel que em conten, són ben diferents de les de l’anterior govern de CiU. I sí que és cert que sortim més al mitjans de comunicació municipals, però anem en compte que ens està passant com en aquella dita popular: abans no et deixaven parlar i ara pots parlar però no t’escolten!