Que cadascú anem a la
nostra no és un fet rellevant, però les conseqüències que
comporta, sí. Només quan anem tots a una, quan fem pinya, és quan
ens en podem sortir més ben parats. Els que ens manen, que no
governen, ho saben bé, per això fomenten cada dia més
l’individualisme. Estem en una etapa de retrocès democràtic de
conseqüències il·limitables. Tots els avenços socials, que tant
ens han costat aconseguir, els estan desmantellant sota el parany de
la crisi econòmica. I la reacció que tenim és la de resignació
per allò que en diem “no hi ha res a fer“. Doncs, no és cert!
No tot s’hi val!
La gent, els ciutadans i
les ciutadanes, amb el nostre esforç i amb els impostos que paguem,
contribuïm al sosteniment d’aquest model social, basat en la
solidaritat i en la igualtat d’oportunitats. Si no és així, per
què paguem, si quan les coses van mal dades no tenim un coixí que
ens ajudi a superar aquest temps difícils?
Les societats si volen
avançar es regeixen pel principi de redistribució de la riquesa,
per via dels impostos. Avui a Espanya i a Catalunya aquest principi
tan elemental s’ha trencat: crec que no hi ha ningú que pugui
enumerar un sola mesura impositora dirigida a que aquells que més
guanyen paguin més, en proporció. Ara bé, n’hi ha moltíssimes
dirigides als de sempre.
No hi ha diners, que jo sàpiga no
n’hi ha hagut mai. O ara resulta que tots érem rics. Si més no,
gairebé tots tenim una hipoteca. Ja esta bé dir que tots vivíem
per sobre de les nostres possibilitats. Molta gent s’ha endeutat
d’acord amb les seves possibilitats, o és que les entitats
financeres a les que tots rescatem no han fet mals negocis? I ara els
que paguem aquests mals negocis som els de sempre.
Aquí anava! Els nostres
impostos, ara, serveixen per pagar les malifetes, els mals negocis
dels bancs. I conseqüentment no hi ha diners per a destinar-los a
l’essencial que no és altra cosa que tothom tingui accés a un
nivell de benestar mínim que ens iguali a tothom. No tot si val! I
ara ho hem de reclamar més que mai. Un resultat electoral, per molt
ampli que sigui, no valida per fer el que es vulgui o incomplir totes
les promeses. Ara, que ja ho diu la dita popular: les promeses són
per a incomplir-les, paraula de Rajoy.
Francesc J. Miró Melich
Alcalde de Godall
Secretari d’acció política PSC-TTEE
