Sóc
rapitenc, per tant ebrenc i en conseqüència català. Ho són la
meua filla, els meus pares, com també ho eren els meus iaios i els
meus “revés-iaios”. Això, que en principi no és cap mèrit ni
demèrit, sí que em permet creure que puc tenir el mateix “pedigrí”
que qualsevol altre català del cor de Catalunya, de la Plana de Vic,
del Pirineu, del Vallès o de l'Empordà. He de confessar que en els
llunyans anys estudiantils, vaig abraçar els postulats del Moviment
en Defensa de la Terra (MDT). I a banda de tota la literatura,
panegírics, símbols i emblemes independentistes, solia visitar els
llocs de culte Nacional. De Montserrat a Ripoll, Santes Creus i
Poblet; Molló i Prats de Molló, Núria, Cardona, Sau o el Fossar de
les Moreres. I em colpia estar davant la tomba de Guifrè el Pilós,
de Jaume I o de l'estatua de Rafel Casanova. Em meravellaven les
gestes dels almogàvers i somniava amb l'imperi que arribava a Atenes
i Neopàtria. El Tirant lo Blanc em semblava més engimyós que el
mateix Quixot, la Renaixença millor que la Generación del 27 i
Llach, per suposat, molt millor que Serrat. Considerava inadmissible
que vulguessin imposar des del Llobregat la Feria de Abril, quan ja
teníem el festival d'havaneres de Calella de Palafrugell. I el
“Cavall Fort” li donava 100 patades al “Capitan Truneo”, “El
Guerrero del Antifaz o “Roberto Alcazar y Pedrin”
No
obstant això, fa mesos que vaig una mica perdut. I donat el to
seriós que les circumstàncies ens estan portant, voldria fer unes
reflexions que penso estaran a l'alçada de la gravetat dels moments
“històrics” que estem vivint.
Ara,
que tots els catalans som independentistes, quan surto de les
fronteres del meu país petit, he de sentir-me certs improperis dels
malvats espanyols, que em titllen de “separatista catalan” i de
facto m'exclouen de la Grande y Libre de la que ells formen part.
Per altra banda, a casa meua, i donat que em declaro federalista,
també em sento exclòs de la meua pertinença al col·lectiu que
configura el Poble de Catalunya i que ni el meu “pedigrí” és
suficient per absoldre'm dels meus pecats. I és aquí quan m'assalta
la primera gran pregunta: Es devien sentir així els apàtrides que
als camps d'extermini eren identificats amb uns símbols concrets a
l'espatlla del seu pijama de ratlles? Perquè, evidentment, atenent a
declaracions de grans referents de la cultura catalana -com ara Joel
Joan- els botiflers, traïdors a la Pàtria, algun dia hauríem de
ser jutjats pels nostres crims.
I
la segona pregunta que em ve al cap, no menys important: l'equip de
futbol del meu poble, en una lliga Nacional Catalana, jugarà amb el
Barça i podria participar en la Champions League? I continuen
destorbant-me obscurs pensaments. I la sardana i els castells seran
d'obligat ensenyament als col·legis i Instituts ? I què passarà
amb els bous, les jotes i les rondalles? Seran solidaris els del
nord amb els del sud? Arribarà l'aigua de l'Ebre a Catalunya o es
quedarà a Mequinença ? Els soldats del futur exèrcit català,
aniran en espardenya, trabuc i barretina? Què pensarien de tot
plegat els nostres iaios que van deixar-se la pell -i alguna cosa
més- a Cavalls i Pàndols? Un cop reconeguts per l'ONU quantes
ambaixades seran necessàries arreu del món? Quina condició legal
establirem per als centenars de milers de persones no nascuts a
Catalunya? I quina serà la nostra llum i guia després de Prat de la
Riba, Macià, Companys, Pujol i Artur Mas ?
Com
veieu m'agobien tantes i tantes incògnites i pensaments ...
M'agobien tant, que ni tan sols altres futileses em preocupen.
L'atur, les retallades socials, mèdiques, educatives, de la funció
pública, de la dependència, reforma laboral, control dels
ajuntaments, llei d'estabilitat pressupostària, pujada de l'IVA, de
la gasolina, del gas, de la llum, de l'aigua, de les taxes
universitàries, dels medicaments, l'enèssima llei d'educació .....
En fi, totes aquestes coses han deixat de preocupar-me. I és que, de
fet, el dia després que Catalunya sigui independent, s'acabarà
arreglant tot màgicament. Fins i tot, la pesada de la prima de risc
haurà fotut el camp. Només cal que us fixeu que en economies més
fortes que la nostra (que encara que poques, alguna n'hi ha) tots
aquests problemes no existeixen. I quan a França, Alemanya, EUA o
Japó toquen l'Himne Nacional i hissen la bandera del país,
misteriosament qualsevol problema que pugui tenir la ciutadania
s'arregla i tots són feliços. El que encara no sé, és si com en
els contes, també mengen perdius. El dia que siguem independents,
suposo que ja ho averiguarem.
Josep
Pitarch
Portaveu PSC a l'Ajuntament de la Ràpita
