M’agradaria
que algú fes un esforç i reconegués que la supèrbia no ha estat
una bona “Consellera de la Generalitat” i que s’ha de
demostrar si un és el millor, o no. El valor no se suposa, s’ha
d’exercir; i farien bé en disculpar-se perquè no han estat els
millors. Per això, m’atreveixo
a
escriure què cal per ser els millors, entre
tantes i tantes coses que voldria.
Voldria que els
governants de la meva nació, Catalunya, fossin capaços de
solucionar els problemes derivats de la crisi econòmica, els que ens
afecten a la gran majoria dels catalans: els problemes dels joves que
no poden pagar els estudis universitaris; els de la gent gran que no
poden arribar a final de mes i, a més a més, han de pagar l’euro
per recepta; els problemes dels que no tenen treball; els problemes
dels mestres que no poden educar bé els alumnes perquè les aules
estan massificades; els problemes que tenim per rebre una sanitat
digna i en bones condicions; els problemes dels nostres científics
que veuen rebaixats els ajuts econòmics per fer recerca; o coses tan
senzilles com que el 15% de la població, d’aquí de casa nostra,
no veu la TDT, quan a la resta de Catalunya és de l’1%.
Voldria
que els governants sabessin ser “els millors” per administrar bé
els impostos que paguem a Catalunya i que no se’n van a Madrid. Que
sabessin disminuir les diferències
socials; que sabessin distribuir millor la
riquesa; que sabessin
administrar bé les emocions i els sentiments de tots: nens, joves,
adults i vells; que sabessin estar al servei de les persones, i no
només
dels que més tenen. Voldria que quedés constància que quan tindrem
més diners serem més feliços tots, i no uns més que els altres
com ara passa.
Voldria també que em
defensessin davant dels altres, d’aquells que ens menystenen, i
d’aquells que no ens respecten pel que fem i contribuïm. Voldria
que allò que reclamem per a Catalunya sigui distribuït
equitativament i que aquestes terres, les de l’Ebre, no ens
quedéssim un altre cop en l’oblit.
Voldria un
Govern fort que ens ajudés a avançar, que no
es
lamentés del que no tenim,
que ajudés als Ajuntaments, que som els més propers a la gent, i
que ens pagués el que ens deu des de fa més de 2 anys. I no em
lamento, constato un fet perquè se sàpiga.
Voldria que el meu
Govern fes una sola mesura perquè els qui més tenen més ajudin a
sortir de la crisi, i no em serveix l’excusa que no cal que paguin
perquè total el 60% del que pagarien se n’aniria a Madrid . Bé,
una sola! Totes les comunitats autònomes han rebaixat el seu tram de
l’IRPF menys la nostra; voldria, també, pagar com tots. Voldria
que els que puguin pagar-se una sanitat privada, que no els desgravi;
perquè això significa menys diners per a la pública.
I ara, què és el que
ens queda? 2 anys perduts aguantant, resistint estoicament; això sí,
la culpa, dels altres. Què dirien els nostres ciutadans si els
Ajuntaments no haguéssim atès les seves necessitats? Que fàcil ho
tindríem si no féssim res, perquè a nosaltres tampoc no ens
paguen, però això
no és el que s’espera de nosaltres. No som els millors! Però hem
treballat
sense
lamentar-nos del que podríem tenir.
Francesc J Miró Melich
Alcalde de Godall
Secretari Acció Política PSC-TTEE.
