El Periódico, 19 de febrer de 2008
La 'sociovergència' de mai no acabar.
Juan José López Burniol
Els intents de Mas de rebentar a Madrid el tripartit xoquen amb l'efectiva autonomia del PSC
El líder de CiU --Artur Mas-- ha revelat una fórmula per canviar el Govern de la Generalitat si després de les pròximes eleccions generals la seva coalició fos decisiva a Madrid, ja que aquest fet suposaria --segons ell-- "el principi de la fi del tripartit". Divendres passat, Mas va admetre que la celebració d'eleccions anticipades satisfaria plenament les seves aspiracions. I, no obstant, crec que les seves aspiracions seguiran sense ser satisfetes, ja que no té en compte una realitat que de ben segur percep, però que es resisteix a acceptar. Aquesta realitat és l'efectiva autonomia del PSC respecte del PSOE.
I això exigeix entendre aquesta formació política --el PSC--, que avui exerceix a Catalunya més poder del que mai abans havia acumulat cap altre partit. La raó d'aquest èxit espectacular es troba sens dubte en el fet que el PSC ha continuat, des de la transició, l'obra que els comunistes --el PSUC-- van iniciar als anys 60. Gràcies a uns i altres s'ha ampliat l'àmbit personal del catalanisme polític, mitjançant la plena integració efectiva en la política catalana dels altres catalans. Des d'una perspectiva catalanista, això suposa un triomf enorme, ja que garanteix --a l'incorporar saba nova-- la continuïtat del fet nacional català, al mateix temps que impedeix la fractura de la cohesió social.
Són clarividents, en aquest aspecte, unes paraules de Josep Maria Puig Salellas: "El PSC no és el Partit Socialista d'Euskadi, perquè a Euskadi no han existit, i aquí sí, els nois de Sant Gervasi, un curiós grup social, format a la Universitat de Barcelona dels anys 60 i 70 del segle passat, que, de sobte, amb totes les despeses pagades, havia descobert un senyor que es deia Karl Marx. ... Però poca broma, perquè aquests nois, fills de casa bona, van sortir-se amb la seva. Perquè, conscients o no, des d'un gran empirisme, han acabat imposant el seu catalanisme, un catalanisme que neces- sàriament havia de ser contingut, perquè era una ideologia que no compartia l'altre sector del partit; en definitiva, la gent que, elecció rere elecció, fidelment els donava els vots. Aquest és, sens dubte, un dels grans misteris de la política catalana d'aquests últims anys, perquè, al fer-se grans, les elits d'aquells votants --en definitiva, les elits de la immigració, des de José Montilla fins a Manuela de Madre ...-- han entès que ... necessiten més poder i més recursos per satisfer les demandes dels seus electors, i resulta que tot això s'ha d'anar a buscar a Madrid, i aleshores l'excusa només pot ser el catalanisme ...".
AIXÒ SUPOSA --hi afegeixo jo-- l'assumpció, per la via dels interessos, dels postulats bàsics del catalanisme polític per la pràctica totalitat del PSC, cosa que costarà molt entendre als polítics espanyols... i catalans. És a dir, encara que alguns puguin pensar que Pasqual Maragall ha perdut la seva última batalla, els nois de Sant Gervasi han guanyat la guerra. D'això no hi ha d'haver dubte. I, si se'n vol una prova recent, només cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya no és el Partit Socialista de Navarra, ni Montilla és Fernando Puras. De fet, amb grup parlamentari propi o no, el PSC és un partit autò- nom respecte al PSOE. I qui no ho cregui que l'hi pregunti a Zapatero. Efectivament, el fet que el PSC decidís pel seu compte, després de les últimes autonòmiques, liderar una nova versió del tripartit, en contra de l'opinió de Zapatero i preterint els interessos parlamentaris i electorals del PSOE, suposa un acte d'autonomia tan gran que posa en relleu la consolidació d'un sistema català de partits separat gairebé completament de l'espanyol. No és casual que aquesta decisió autònoma del PSC s'hagi produït de la mà de Montilla, ja que té molt a veure amb la idea exposada fa un moment: han estat els interessos del PSC com a gran partit frontissa de Catalunya, interpretats sense complexos pels seus actuals dirigents, els que han imposat la seva ferma opció pel tripartit, amb el conse- qüent i frontal rebuig de la sociovergència auspiciada a la Moncloa i a Ferraz.
No tenir en compte aquesta realitat fa que hi hagi qui mostri la seva sorpresa dient que "Montilla ja parla com Pujol", i que "Montilla, així que trepitja Madrid, es transmuta", fins al punt que "Pujol va ser tebi al costat seu". Al meu parer, aquesta assimilació no existeix: Pujol és un nacionalista català, mentre que Montilla ha assumit els postulats del catalanisme polític --no del nacionalisme-- per poder defensar més bé, i sense cap mena de complexos, els interessos de Catalunya, que són --i això és essencial-- els seus mateixos interessos i els mateixos interessos dels seus. Per cert, dijous passat, el conseller delegat d'una multinacional catalana que havia assistit el dia anterior a la conferència que Montilla va fer a Madrid --i que no és precisament socialista-- em va comentar, de forma asèptica, que l'havia vist molt segur de si mateix i amb bon domini dels temes que va tractar. "Es consolida dia a dia", va insistir.
AMB AQUEST panorama, tot fa pensar que el Govern tripartit és alguna cosa més que el fruit accidental d'una operació de marqueteria parlamentària. És aquí per durar, ja que suposa l'expressió --al màxim nivell de Govern autonòmic-- d'un canvi polític d'una enorme transcendència: ha accedit al poder un altre grup social diferent del que fins fa poc l'havia exercit. I això no canviarà, per ara, passi el que passi en les pròximes eleccions generals. I, si no, ja es veurà.
