Darrerament hem sentit una i una altra vegada parlar de la Declaració de Bolonya de manera negativa, entre altres, pels incidents que han envoltat les protestes de reduïts grups d’estudiants que es van tancar a les universitats catalanes. Parlant dels aldarulls i conflictes, però, ens hem oblidat de mirar el fons de la qüestió. És com quan les branques dels arbres no ens deixen vore el bosc. El soroll en aquest cas no ens ha deixat reflexionar sobre la realitat d’un text aprovat ja fa deu anys a la universitat italiana de Bolonya i que van signar inicialment 29 països. Ara ja la subscriuen 47 països. Ens podem permetre el luxe de quedar-nos enrere? Rotundament NO. El procés en si és un repte, però també una oportunitat per a milers d’estudiants de tots aquests països. Per què? Perquè Bolonya facilita el reconeixement de títols entre els països de l’Espai Europeu d’Educació Superior, entre altres punts. A més, la declaració estructura els estudis universitaris en dos cicles, el grau (actuals diplomatures i llicenciatures) i el màsters (que fins ara no eren oficials a Espanya i ara ho són a tot Europa), i estableix l’instrument de l’European Credit Transfer System, que permet determinar la càrrega de docència rebuda i d’esforç d’aprenentatge realitzat pels alumnes.
Són tres principis pels quals milers d’estudiants d’arreu d’Europa de les darreres dècades han treballat i lluitat. Els processos d’implementació que s’estan desenvolupant en el si dels diferents centres universitaris d’arreu del país sempre poden ser millorables, sens dubte, però l’aposta per la internacionalització de la universitat catalana és ara més necessària que mai. Aquest procés facilitarà i garantirà la mobilitat real i efectiva dels i les estudiants, dels i les titulats i titulades, dels professors i professores i dels investigadors i investigadores.
No és cert que serà més car estudiar, no és cert que es reduiran les beques (al contrari, s’amplien), no és cert que serà més difícil compaginar estudis i treball laboral. El que si és cert és que el procés és imparable i que, al final del camí, trobarem una universitat pública més moderna, més forta i més preparada per afrontar els reptes de la complexa societat d’avui. Només la qualitat de la universitat pública catalana garanteix el seu futur i assegura la importància del paper que la pròpia universitat i la recerca han de tenir en el desenvolupament del país, en el procés d'avenç cap a una societat en què el coneixement sigui, cada cop més, una de les bases principals de la nostra economia i del progrés social.
Núria Ventura
Alcaldessa d’Ulldecona i Diputada al Parlament de Catalunya
