Fa anys, al meu poble, quan s’havia d’avarar una nova embarcació de pesca (posar-la al mar) tota la marineria acudia davant del “Varadero”, vells i joves, pares i fills, amics i germans, per tal de col·laborar amb la feixuga tasca d’arrastrar a força de braços l’embarcació fins al mar. Tothom s’agafava a les grans maromes que es tiraven, i posant uns corrons de fusta al quillat de la barca s’anava avançant. L’home que dirigia les operacions donava el senyal perquè tothom fes la màxima força al mateix temps amb un crit: “amb força, amb força ...mal rebente qui no en faça” deia. Un crit ancestral que tronava per damunt dels caps dels mariners, que els unia en un mateix esforç i els feia empènyer de la maroma amb tota la força i la ràbia que aquells homes bragats podien dur dintre seu. I la barca anava rodant, a poc a poc, vigilant que no “brande”, atents als corrons de fusta … I una vegada i una altra el crit atronant: “mal rebente qui no la fasse” fins que la proa entrava al mar i, finalment, tota sola lliscava fins endinsar-se sencera en el medi per a la que fou construïda. Aquesta era una de les parts amb més dificultats, ja que en entrar al mar, la barca podia escorar-se massa i provocar algun petit ensurt. I quan després del primer capbussó la proa s’aixecava cap amunt, altiva, amb fermesa i s’estabilitzava tota sola, els aplaudiments, xiulades i crits d’alegria en general invadien tota l’esplanada del davant de les drassanes i el varador. Després, el propietari de l’embarcació convidava tothom que havia ajudat a fer un bon glop de vi dolç i “picar” un tall de cóc. He tingut encara l’oportunitat de veure i participar de nen d’unes quantes d’aquestes varades. Us puc ben assegurar que l’escena se m’ha quedat gravada al meu interior i que, de tant en tant, en rememorar-la en alguna conversa o escrit d’algun vell erudit, encara se’m posen els pèls de punta.
He cregut convenient mencionar aquesta historia per tal de fer un símil amb el missatge que us vull transmetre. Després de passar recentment una campanya electoral, i en portes ja de la propera, amb motiu de les eleccions municipals del maig, amb la formació dels nous equips de govern dels nostres pobles i ciutats, amb els que continuaran i amb els que començaran, serà hora potser d’agafar-nos tots a la corda. Però de veritat, a l’uníson, al marge d’estratègies de partit i de polítiques de campanar. Sense recels i amb optimisme. Sense ser els abanderats del no i la queixa permanent. En positiu. Creient amb nosaltres mateixos. Sense abaratir els nostres somnis. Tot el territori, tirant amb força i ràbia. I “mal rebente qui no en faça”. I no em vull referir només als nous responsables polítics del Govern de la Generalitat i de cadascun dels notres pobles i ciutats. Sinó que la implicació en aquesta tasca ha d’anar més enllà i agrupar també entitats socials i econòmiques. No sóc ingenu i sé que el que dic sona a utòpic. Però, sabeu? En alguna ocasió vaig veure en les varades de barca, quan les coses no es feien bé o es descordinaven o fallaven, que s’anava tombant fins recostar-se massa damunt el mar i acabava sotsobrant. Ho hem de permetre?
Josep Pitarch López
1er Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de La Ràpita i candidat a l'alcaldia
