El ple del Senat va aprovar definitivament dimecres 7 de setembre la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Ha estat una reforma que ha aixecat molta pols, degut en bona part al context de crisi financera i econòmica que estem vivint els darrers quatre anys.
Aquesta reforma de la Constitució ha estat necessària i inevitable. Es pot argumentar en contra tot el que es vulgui, però la responsabilitat política ho feia inexcusable. El mes d’agost hem viscut unes turbulències gravíssimes en l’economia mundial i especialment en els mercats del deute, que ha afectat especialment a la Unió Europea i concretament a alguns països com Espanya i Itàlia. La intervenció del Banc Central Europeu ha estat important per poder suportar la pressió i evitar el risc de caure en situació de rescat, però això ha exigit determinades condicions com modificar les constitucions dels països més afectats, fixant normativament el principi d’estabilitat pressupostària tal i com ho havia fet Alemanya fa un parell d’anys.
Alemanya és la principal potència econòmica de la Unió, el principal motor econòmic d’Europa i el principal puntal del Banc Central Europeu, però els seus contribuents i, per extensió, les seves forces polítiques parlamentàries recelen cada vegada més de finançar els dèficits d’altres països, com ara Grècia i Irlanda que, amb pressions fiscals molt més baixes que la pròpia Alemanya, han mantingut una elevadíssima despesa pública, generant uns dèficits impossibles.
Es tracta d’una reforma que com ha dit el vicepresident del Senat i catedràtic de dret constitucional, Isidre Molas, és necessària i urgent. Davant dels que parlen d’imposició europea, cal recordar que construir Europa amb una organització federal, aquesta Europa que tants beneficis ens ha generat, significa cedir parcel·les de sobirania i com defensava Javier Pérez Royo el passat dia 6 de setembre en el diari El País “La reforma de la Constitució per incloure el principi d’estabilitat pressupostaria i fixar el límit del dèficit de totes les administracions públiques és l’expressió de la voluntat de l’Estat de seguir avançant en el procés de construcció de la Unió Europea...”
Hi ha qui associa la reforma a una marxa enrere de l’estat del benestar. Res més lluny de la realitat. Només unes finances sanejades en el marc d’una economia sòlida poden garantir la prestació dels serveis públics que són garantia de cohesió i de justícia social. No estem parlant de dèficit zero com demanava el PP, estem parlant d’estabilitat a assolir en el marc d’una legislatura, que admet, per tant, un cert endeutament si les circumstàncies ho requereixen i que se n'haurà de quantificar el seu límit mitjançant una llei orgànica. Així mateix, cal abordar una reforma tributària important, perquè és mitjançant una política fiscal progressista com millor garantirem l’equitat i la igualtat d’oportunitats.
En darrera instància no són admissibles els arguments dels que parlen que la reforma va contra l’autonomia de Catalunya, no només per la legitimitat de les Corts Generals per actuar i legislar per tota Espanya, també perquè davant Europa i els agents que actuen en l’economia globalitzada la imatge de l’economia catalana va lligada totalment a la de l’economia espanyola i si una cau en situació de rescat l’altra també. Així mateix, el sostre de dèficit que es preveu per les autonomies és superior al vigent actualment, pactat en el Consell de Política Fiscal i Financera.
Finalment, hi ha qui demana un referèndum. És una proposta formalment legítima, però no oportuna en un moment en què és urgent actuar per evitar mals majors, anar a un referèndum en un context de campanya electoral de cara a les eleccions generals, augmentaria les incerteses i, per tant, els riscos , i avui l’interès dels ciutadans catalans i de tota Espanya requereix polítiques que donin estabilitat, confiança i garanties de futur. És l’interès de tots i, especialment, dels sectors més febles de la nostra societat.
Joan Sabaté Borràs
Senador i president del PSC de l'Ebre
