El nostre país, Catalunya, està vivint una certa paradoxa. Per una banda estem en un moment de màxim autogovern, amb el millor finançament que mai no hem tingut i amb una bona expectativa de futur per la nostra ubicació al bell mig de l’euroregió de l’Arc Mediterrani, una de les regions europees amb major expectativa de futur, gràcies al conjunt d’infraestructures projectades. Tanmateix, estem en un moment difícil fruit de la greu crisi econòmica que patim, la més greu dels darrers vuitanta anys i que iniciada per l’avarícia dels sectors financers, ens ha perjudicat greument als treballadors, provocant elevades taxes d’atur.
Les polítiques socials, gràcies a la coincidència del govern socialista a Madrid i un govern d’esquerres a Catalunya, han rebut un impuls extraordinari amb la Llei de la dependència i l’extraordinari esforç en educació i salut que ha fet el govern de la Generalitat i la clara millora de les pensions, especialment les mínimes, que s’ha fet en els sis anys de govern de Rodríguez Zapatero. Amb tot, fruit de la convivència de les dues situacions al·ludides, hi ha el risc clar que l’electorat, com ha passat en altres situacions de crisi, faci un escorament cap a la dreta, cap a polítiques conservadores que comporten una greu agressió als drets i interessos dels més febles, des de polítiques agressives de caire neoliberal, com ha passat ara als EUA.
A les Terres de l’Ebre, la paradoxa d’una hipotètica victòria de la dreta de CiU, significa, a més, ignorar no només l’abandonament del territori, amb amenaça de transvasament inclosa, en els vint-i-tres anys de govern de CiU, sinó també l’extraordinària inversió en infraestructures que ha fet el govern de l’Entesa Nacional de Progrés, com ara en el nou pont del Delta o les carreteres i els regadius de la Terra Alta, i la nova carretera de Vinallop a Ulldecona, passant per Santa Bàrbara, i la d'Horta a Xerta, i un gran equipament com el nou campus universitari de la URV a Tortosa.
Les enquestes, amb tot, no donen un gran transvasament de vots del PSC cap a CiU, el que donen és una extraordinària mobilització de l’electorat conservador, que veuen la necessitat inel·ludible de recuperar el poder, aprofitant el desgast que per a tot governant té el context de crisi, i alhora una forta incertesa sobre la mobilització de l’electorat socialista. Ara, més que mai cal una gran mobilització de l’electorat progressista i especialment dels electors socialistes, per assegurar una sortida eficaç de la crisi en línia amb l’estratègia 2020 de la Unió Europea i sobretot amb les polítiques socials necessàries, perque una vegada més no haguem de suportar els costos de l’ajustament, només els treballadors.
Si governa CiU, amb un hipotètic suport del PP, es veurà com un primer pas cap a la victòria del PP, que comptaria amb el suport de CiU a Espanya i tornarem a veure les polítiques de privatització de serveis com ara els sanitaris, la retallada efectiva de les pensions i una clara involució en matèria de drets civils. És l’hora de la responsabilitat cívica, de la responsabilitat democràtica, d’exercir el principi de la sobirania popular. És l’hora d’anar a votar massivament, perquè com ha de passar en democràcia, els drets de la majoria siguin els que prevaleixin.
