Fa dies que no sento parlar ningú de les retallades, ni de carmanyoles,
ni de les llistes d’espera als hospitals, ni de l’increment a l’atur o de la
pobresa a Catalunya, ni tampoc dels preus de les matrícules universitàries, ni
augment de l’IVA, ni de què els funcionaris no cobraran la paga de Nadal.
Tampoc es fa molt ressò de la privatització imminent del Clínic.
Que no mos enganyen, el debat nacional és un tema menor. La realitat és
una altra. Prop de 800.000 aturats i més d’un 30% de persones per sota el
llindar de la pobresa no poden estar per sota de cap bandera. I molts joves, que hem fet el que sempre ens
van dir que haviem de fer, a l’hora de la veritat ens toca marxar a Londres “a
servir cafès”.
I així estem els joves, callats. Hem d’estar a l’alçada dels postres
pares, fins i tot iaios, que van sortir a defensar pel que creien que era just,
pel seu futur. Hem de sortir al carrer, anar a votar, dir la nostra. Lluitar
per recuperar el que ens han pres aquells.
Aquells que s’han fet portadors de la manifestació de l’11-S i el
moviment independentista, quan mai hi han cregut. Aquells que s’aprofiten de
l’ambigüitat de la paraula “autodeterminació” per amagar, baix de l’estelada,
l’estisora i la política destructiva de l’estat del Benestar.
Aquells que estan jugant amb els sentiments de molta gent. Aquells que
parlen molt de Catalunya, però molt poc dels catalans.
Ara mateix, Catalunya no és país per a Joves.
ROGER RIPOLL
JSC Tortosa i Terres de l’Ebre
